LA NIT

La nit

Nascuda de la mort del dia,
reina del tacte i les palpentes,
tebiesa nua de la nuesa tèbia,
senyora del silenci,
la remor i el xiuxiueig.

Món de l’ombra i les tenebres
que a l’infant espanten
i als vells asserena i apaivaga.

Món de l’ombra i les tenebres
que l’espetec de les roques
amb l’esmicolar de les pedres
s’ageganta
i promou l'esfondrament
dels ossos soterrats
al peu del campanar,
a qui, a cada hora,
el dringar recorda
que són terra, i pols, i cendra.

Vídua del sol,
de la lluna i els estels, mare.
Llosa dels ulls,
de l’oïda, l’esca;
comuniques el mutisme
i el cervell desvetlles.

Immensa senyora negra,
obres el cancell del més enllà
i frenes el temps
amb el fregadís de les petjades.

Llosa dels ulls que aixafa el senderi,
porta de la fantasia, llum de l'ombra;
tu alliberes els sentiments lligats
trencant els que són permesos.

Reps l’absent i l’apropes;
el present acomiades que lluny l’envies.

Tu asserenes el desori
i amb desori augmentes
el delit i la frisança.

Nascuda al capvespre
per ser al matí morta.
Eterna donzella emmascarada
que cavalques a la panxa del món.
Immensa fada projectada,
poderosa de l’eteri,
no atures ni el davallar de l’aigua
que desvetlla,
ni l’alè ritmat
dels que respiren,
ni el camí dels astres,
ni ofegues el xiulet del mussol
que la fosca guarda,
ni el batec del cor
dels amants.

I allà, al fons, rompent la fosca,
l'explosió dels llamps de mitja nit
anuncia que ja és a punt l’albada eterna,
que cada matí, com una daga,
amb la fredor viva i cisellant
del fil, occeix la nit
lentament, i la seva durada.
J. S. F.