Lluna

Nova

No se’t veu,

per un dia,

però hi ets,

viatgera empedreïda

que acompanyes casa nostra

al voltant del sol;

imant perpetu

que la mar allunyes

i l’apropes.

La foscor que t’envolta

i propicies

ens convida al silenci

el descans i l’esperança.

En la intimitat

de ta presència

es consumen actes

suprems d’amor

i també de traïcions.

A uns els xucles l’ànima,

a d’altres els dons la vida

i tots gaudim,

i tots patim

ta influència sobrehumana

Creixent 

L’endemà t’insinues

arc subtil de llum

que a la dreta panxeja

 i a l’esquerra bada.

Fil de plata

que lliga l’invisible

tu saps de somnis i cabòries,

d’astrals viatges

i projectes.

Ulls de donzella enamorada

que cada nit s’obre més a la llum,

enlluernes el desig,

despertes els sentits

i alletes sentiments.

I vas creixent i creixent

i amb tu s’estiren els borrons,

germinen les llavors,

augmenten les deus d’aigua.

i inspires als humans

delicades declaracions d’amor.

                                        Plena

Per un instant,

Perfectament rodona,

ets al cim del teu periple.

En un moment fugisser

de plenitud,

ens mostres

l’absoluta bellesa

del teu rostre

que ens ensenyes

sempre igual,

sempre el mateix.

Il·lumines els camins de la nit

que la fas clara

i atraus les mirades

dels caminants nocturns

i dels amants.

Minvant

A l’instant següent

comences a minvar

i així madures l’esplendor

que ens has mostrat.

Comença el teu declivi

en plena glòria

escadussera

i et vas fonent mentre

a la terra dormiten

les llavors que s’han sembrat.

Et vas fonent en la foscor

fins que un fil de plata

panxut i badoc

torna a guiar

els astrals somnis dels humans.

Després...

la foscor d’un altre dia

dominarà el nostre espai

i esperarem la llum

de l’endemà

LA NIT

La nit

Nascuda de la mort del dia,
reina del tacte i les palpentes,
tebiesa nua de la nuesa tèbia,
senyora del silenci,
la remor i el xiuxiueig.

Món de l’ombra i les tenebres
que a l’infant espanten
i als vells asserena i apaivaga.

Món de l’ombra i les tenebres
que l’espetec de les roques
amb l’esmicolar de les pedres
s’ageganta
i promou l'esfondrament
dels ossos soterrats
al peu del campanar,
a qui, a cada hora,
el dringar recorda
que són terra, i pols, i cendra.

Vídua del sol,
de la lluna i els estels, mare.
Llosa dels ulls,
de l’oïda, l’esca;
comuniques el mutisme
i el cervell desvetlles.

Immensa senyora negra,
obres el cancell del més enllà
i frenes el temps
amb el fregadís de les petjades.

Llosa dels ulls que aixafa el senderi,
porta de la fantasia, llum de l'ombra;
tu alliberes els sentiments lligats
trencant els que són permesos.

Reps l’absent i l’apropes;
el present acomiades que lluny l’envies.

Tu asserenes el desori
i amb desori augmentes
el delit i la frisança.

Nascuda al capvespre
per ser al matí morta.
Eterna donzella emmascarada
que cavalques a la panxa del món.
Immensa fada projectada,
poderosa de l’eteri,
no atures ni el davallar de l’aigua
que desvetlla,
ni l’alè ritmat
dels que respiren,
ni el camí dels astres,
ni ofegues el xiulet del mussol
que la fosca guarda,
ni el batec del cor
dels amants.

I allà, al fons, rompent la fosca,
l'explosió dels llamps de mitja nit
anuncia que ja és a punt l’albada eterna,
que cada matí, com una daga,
amb la fredor viva i cisellant
del fil, occeix la nit
lentament, i la seva durada.
J. S. F.

Sorgit a mitjanit

-- Em penso que penso.
-- Penses que penses?
-- Si. Penso que em penso que penso....

Això ho podrien haver protagonitzat dues de les ombres de la caverna... o un cagadubtes seguidor de Descartes...

El mot "Sentinit" suggereix dos mons que es relacionen d'alguna manera: El món dels sentiments i el món de la nit.´
El món dels sentiments és el món dels afectes, dels odis i de les indiferències, de les vergonyes i de les vanitats, de les pors, de les valenties i de les temeritats...
El món de la nit és el de la foscor, de la lluna i els estels, dels somnis, la fantasia i la imaginació, dels secrets i les complicitats...

Aquí hi caben comentaris i aportacions que corresponguin d'alguna manera a aquests dos mons.
M'agradaria que el que aquí s'escrigui sués qualitat literària, però sense masses pretensions, poesia, prosa poètica, escriptura artistica o similars.

SENTINIT

Sentinit és una paraula que vaig escriure fa uns trenta anys en un conte inacabat que va quedar oblidat fins que un dia, la meva companya, tot remenant papers, va trobar un full esrit amb llapis que explicava un univers imaginari en el que s'hi podien desenvolupar històries que mai van ser escrites.

L'escrit en qüestió, fet a mà, amb una cal·ligrafia infernal com és la meva, va suscitar una petita discrepància pel que fa a la interpretació de la grafia de la paraula que definia aquell univers fantàstic: "Sentinit" o "Sentimit"? Heus aquí un minúscul dilema que ha proporcinat algunes bones estones de conversa i de discusió amigable en quant a preferències pel que ambdues suggereixen.

Totes dues interpretacions evoquen, sens dubte una significació que afecta els sentiments, les emocions i , com a conseqüència, les relacions; perquè tant en els sentiments com en les emocions sempre hi ha un objecte que els promou i un altre que els percep, sigui gaudint o rebutjant-los.